Fa molt de temps, moltíssim, que no llegia poesia. Aquesta diuen, és la gran oblidada, però més bé crec que era una excusa que m’havia autoimposat per a no llegir-ne.
I ara pense amb tots els sentiments perduts, oblidats…morts. Avui he contemplat poesia i he recordat qui sóc, he sentit d’on vinc i he viscut amb tu.
Ara recodem a Vicent Andrés Estellés
PER EXEMPLE
ELS anys de la postguerra foren uns anys amargs,
com no ho foren abans els tres anys de la guerra,
per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres,
per als mateixos hòmens que varen fer la guerra.
La postguerra era sorda, era amarga i feroç.
No demanava còleres, demanava cauteles, i demanava pa, medicines, amor.
Anys de cauteles, de precaucions i tactes,
de pactes clandestins, conformitats cruels.
Ens digueren, un dia: La guerra s'ha acabat.
I botàrem els marges i arrencàrem les canyes
i ballàrem alegres damunt tota la vida.
Acabada la guerra, fou allò de la postguerra.
S'apagaren els riures estellats en els llavis.
I sobre els ulls caigueren teranyines de dol.
S'anunciaven els pits, punyets, sota les teles.
Un bult d'amor creixia, tenaç, a l'entrecuix.
Eren temps de postguerra. S'imposava l'amor;
brutalment s'imposava sobre fam i cauteles.
I fou un amor trist, l'amor brut, esgarrat.
Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa
que vàrem perpetrar, innocents i cruels,
plens ja de cap a peus d'obscenitat i fang.
Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra...
¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure.
I després de palpar-nos feroçment, brutalment,
arribàvem a casa i dúiem les mans buides,
i encara ens mirem ara les mans buides a voltes,
i ara sentim l'espant que llavors no sentíem
i plorem per aquella puresa que no fou,
per aquella puresa que mai hem pogut viure,
que no hem pogut tastar en cap de banda, mai.
Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles
