Requiem per un somni. És per vore-la, de veres. Fixeu-vos en la música (de Clint Mansell), que potser ja haureu escoltat. És una espiral de la que els personatges (que quan els veiem, som nosaltres, és impossible que no formen part de nosaltres) no poden eixir. Si lluiten, no ho aconsegueixen. És la droga, l'alienació, la falta d'oportunitats per viure el somni. No hi ha futur. I és molt trist, els estimes. És una pel·lícula dura, forta, potser. Forta, perquè transmet força, quan els veus junts i saben -i sabem- que això és el que realment importa.
Pel somni
2 comentaris:
Heu començat bé. És una llàstima, però, que hi haja tan poques entrades.
Muchas veces la comparan con Trainspotting, pero me parece mejor esta
Publica un comentari a l'entrada