diumenge, 30 de novembre del 2008

Estàs malalt d'amor?

A l'edat mitjana l'amor estava considerat com una malatia, com una pèrdua de llibertat que podia acabar inclús en la mort d'aquell que el patia.
...El moment en què Tirant coneix la suggerent princesa Carmesina li causa una impressió inoblidable. La seua joventut, els seus pits...faran que desencadene en Tirant símptomes com el mal de cap, inapetència, amnèsia...Tirant no sabia el que tenia...prompte s'adonà que patia una de les pitjors malalties que podia patir un cavaller com ell...Estava malalt d'amor...
"No vullau més turmentar la mia persona", li diu Tirant al seu cosí Diafebus, "que jamés sentí tan greu mal com ara sent"

Si es noteu aquests símptomes no ho dubteu; esteu malalts d'amor!

dissabte, 29 de novembre del 2008

Ja ha arribat la neu!!!!

FA MOLT DE FRED A BOCAIRENT!!!







Aquest any s'ha adelantat moltíssim, ja feia anys que no nevava abans de gener o febrer (mesos més freds de l'any).... Doncs bé a les imatges podeu veure que la neu ja ens ha visitat i sembla que tornarà en breu... ja que les temperatures no fan més que baixar..


--Abrigueu-vos molttttíssim....sinó es constipareu com jo... Passeu un bon cap de setmana gaudint de la neu!!!!!--



dilluns, 17 de novembre del 2008

Violència

Funny Games és una pel·lícula alemanya de Michael Haneke de 1997. El 2007 el mateix director va rodar la mateixa pel·lícula amb actors i actrius dels EUA i capital de Hollywood -per guanyar més diners, perquè la seua obra arribara a un públic tan complex com el ianqui?.
La pel·lícula és despiadada, el tema ho és. No és només la violència gratuïta i explícita, es palpa la violència implícita d'una societat -que pretén ser la nostra- en cada reacció, encada temor que desemboca inevitablement en més violència.
És un retrat perfecte de la mentalitat de la violència, aquells que es prenen la violència com un joc, un joc divertit, sense conseqüències...

L'art per lart - 1

Açò és sols un apunt.
Parlar d'art ja implica posar una etiqueta, un límit, a una cosa que potser no en té. L'art pot ser-ho tot, l'obra d'art tot allò que nasca d'una persona. Jo ho ajustaria més, tot allò que transmeta -sensacions, missatges, el que siga-. No sé qui va dir que l'art és comunicació.

Una expressió artística - expressió, es vol transmetre, expressar, comunicar - necessita comunicar-se, necessita que a algú li arribe.
L'art per l'art, és a dir, expressar simplement per expressar, sense pensar en comunicar, en que arribe a algú. Potser, al desitjar que el que expresses no estiga marcat per les pressions externes, es passa a pensar en l'art per l'art.
Sentim l'embolic, però en vindran més ;) jaja

diumenge, 16 de novembre del 2008

Que seria de nosaltres sense la música?

La música ens fa sentir vius, ens ajuda a comprendre i conèixer a expressar sentiments i a sentir-ne de nous. El nostre grup preferit, la nostra millor cançó o simplement la música en sí. Res millor que aquesta quan estàs sol, quan estàs amb gent, quan viatges...La música és art i nosaltres ho som a l’escoltar-la...no ho crèieu?

Unes fotos del concert de Bielorrússia i 121db, dos grups valencians, ahir a Bocairent









dilluns, 10 de novembre del 2008

Kotov

No heu sentit mai que heu - o voleu - de fer alguna cosa, prendre una decisió important, o triar simplement, però mentrestant sentiu com va passant el temps, i continua passant el temps i quan menys temps queda més inseguretats us venen? El nerviosisme, l'angoixa...I precisament aleshores quan no queda temps decidiu, decidiu qualsevol cosa de les que estàveu pensant, potser era la que volieu, potser l'heu cagada,potser us quedeu en la sensació de que amb més temps ho haurieu fet millor...
El síndrome Kotov. A això es refereix,...potser amb més temps ho hauria dit millor ;)

http://www.youtube.com/watch?v=m2rPMOToMhc

(també és una cançó de Rise Against)

diumenge, 9 de novembre del 2008

TOGETHER


Juntos transcorre en una comuna llibertària de Suècia durant els anys 70. Una colla de diferents individus comparteixen junts una peculiar manera de viure. Un sistema alternatiu de conviure amb societat, amb els seus avantatges i inconvenients, però sempre amb l’afecte i humor que distingeixen els éssers humans. Aquesta pel·lícula és el contrapunt, potser una provocació a la nostra societat actual guiada moltes vegades per l’egoisme que el sistema ens marca i ens inculca. Vèiem com alguns dels protagonistes no podran suportar aquest estil de vida i hauran d’abandonar-lo. L’abolició de la propietat privada i la llibertat sexual són els eixos fonamentals d’aquest sistema alternatiu de viure contraposat a l’estructura familiar. Es creen la seua pròpia alienació marcada pel rebuig al sistema socialdemòcrata suec.
El fet que exemplifica i contrasta aquests dos models de viure, és com la germana d’un dels membres que conformen aquesta comuna, és maltractada pel seu marit. Aleshores aquesta juntament amb els seus fills abandonen el nucli familiar i es traslladen a la comuna la qual ja no abandonaran. Açò mostra com el model de família nuclear potser no siga el més idoni, i com el conviure juntament amb altres persones sense barreres ni obstacles pot canviar la percepció que es té del món i evidenciar que sí que es pot viure d’una manera diferent a la imposada.

dilluns, 3 de novembre del 2008

Sense somni, sense res


Requiem per un somni. És per vore-la, de veres. Fixeu-vos en la música (de Clint Mansell), que potser ja haureu escoltat. És una espiral de la que els personatges (que quan els veiem, som nosaltres, és impossible que no formen part de nosaltres) no poden eixir. Si lluiten, no ho aconsegueixen. És la droga, l'alienació, la falta d'oportunitats per viure el somni. No hi ha futur. I és molt trist, els estimes. És una pel·lícula dura, forta, potser. Forta, perquè transmet força, quan els veus junts i saben -i sabem- que això és el que realment importa.
Pel somni

diumenge, 2 de novembre del 2008

Avui contemple Poesia...


Fa molt de temps, moltíssim, que no llegia poesia. Aquesta diuen, és la gran oblidada, però més bé crec que era una excusa que m’havia autoimposat per a no llegir-ne.
I ara pense amb tots els sentiments perduts, oblidats…morts. Avui he contemplat poesia i he recordat qui sóc, he sentit d’on vinc i he viscut amb tu.

Ara recodem a Vicent Andrés Estellés

PER EXEMPLE


ELS anys de la postguerra foren uns anys amargs,

com no ho foren abans els tres anys de la guerra,

per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres,

per als mateixos hòmens que varen fer la guerra.

La postguerra era sorda, era amarga i feroç.

No demanava còleres, demanava cauteles, i demanava pa, medicines, amor.

Anys de cauteles, de precaucions i tactes,

de pactes clandestins, conformitats cruels.

Ens digueren, un dia: La guerra s'ha acabat.

I botàrem els marges i arrencàrem les canyes

i ballàrem alegres damunt tota la vida.

Acabada la guerra, fou allò de la postguerra.

S'apagaren els riures estellats en els llavis.

I sobre els ulls caigueren teranyines de dol.

S'anunciaven els pits, punyets, sota les teles.

Un bult d'amor creixia, tenaç, a l'entrecuix.

Eren temps de postguerra. S'imposava l'amor;

brutalment s'imposava sobre fam i cauteles.

I fou un amor trist, l'amor brut, esgarrat.

Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa

que vàrem perpetrar, innocents i cruels,

plens ja de cap a peus d'obscenitat i fang.

Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra...

¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure.

I després de palpar-nos feroçment, brutalment,

arribàvem a casa i dúiem les mans buides,

i encara ens mirem ara les mans buides a voltes,

i ara sentim l'espant que llavors no sentíem

i plorem per aquella puresa que no fou,

per aquella puresa que mai hem pogut viure,

que no hem pogut tastar en cap de banda, mai.


Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles